El passat 9 de juliol es va morir Eduard Pérez
Lluch, historiador i
entusiasta lluitador per la defensa de la cultura i el patrimoni de Campanar i
per extensió de tots els nuclis històrics que formen part de l'Horta de la
ciutat de València.
Poques persones han
conegut en tanta profunditat la història, les gents i la terra de la seua
estimada Campanar i, per això mateix, la problemàtica de la gestió d’un
territori de l’Horta, que, front la pressió urbanística de la ciutat, veu com dia
a dia va perdent el seus trets d’identitat, el seu propi patrimoni
profundament desconegut i la terra d’horta mateixa, diluint-se en una
uniformitat urbana impersonal i gens
respectuosa en el que va ser un antic lloc
de l’Horta.
La mort d’Eduard ens va
impulsar a una colla d'amics
i col·legues de professió a dur a terme un merescut homenatge que, alhora, ens
permetrà l'oportunitat de debatre sobre una sèrie de temes que van ser motiu
d'investigació i d'activisme social del nostre amic i company, tant des de la
perspectiva històrica, com des de la problemàtica actual de gestió de les àrees
urbanes i rurals d’uns barris que, com Campanar, formaren part de l’extens
antic territori d’horta de València.
Les Jornades
s'han previst com un punt de trobada per a la reflexió, el debat i la recerca
de vies d'actuació al voltant de la relació horta-ciutat, massa sovint poc
fluïda, prenent Campanar com a punt de referència per a la resta de àrees de la
antiga horta de la ciutat de València.
Des del
coneixement de les coses, bé des de la investigació, la gestió o la pròpia
vivència, l'objectiu és ajuntar en una mateixa taula els diferents agents que
poden i han d'opinar sobre els temes que es proposen a les àrees temàtiques.
Ajuntar en el debat, per una banda, a aquells que des de la investigació i
l'estudi del passat i del present poden aportar els valors patrimonials,
socials, econòmics o culturals del nostre territori valencià situat entre
l'horta i la ciutat. De l'altra, als gestors i agents socials i cívics que viuen
el dia a dia d'aquest espai en ocasions difús, on el límit entre el rural i
l'urbà no queda plenament definit i és motiu de tensions, en general, en
detriment de l'horta.
En temps passats
la gent de l’horta prenia un caragol marí com a corn i amb el seu toc, el toc del caragol, assabentava dels
perills que els venien damunt, com ara els bandolers. D’alqueria en alqueria,
passant pels molins dotats de garites com la del molí dels Frares o la del Sol,
es transmetia l’anunci de la mobilització que ben aviat arribava a tots.
Ara és temps de
reflexió i d’immediata acció. La dràstica transformació dels últims vint-i-cinc
– trenta anys als nuclis dels nostre barris històrics, fent desaparèixer fins i
tot la trama urbana, com ara a Russafa o Orriols, o l’urbanització de amplies àrees
d’horta esborrant-se de la memòria séquies, alqueries, molins i
parcel·les, ens mou a plantejar-nos els
models de gestió i planificació de la terra, del patrimoni o dels centres
urbans, que volem per als propers anys a la nostra ciutat.
Per tot això, hui
en dia és necessari tornar a prendre el caragol i fer-ho servir per a cridar la
atenció, com Eduard feia de manera constant.
